El primer edifici modernista d’Igualada és el Cercle Mercantil Industrial i Agrícola (Fitxa 1), al carrer del Clos, núm. 19, obra de Francesc de Paula Sellés, fet l’any 1899. Es tracta de la seu social d’una de les entitats més representatives de la burgesia igualadina. «El Mercantil», com es coneix popularment, incorpora a la façana la ceràmica vidriada, elements historicistes, el totxo vist encara simulat, etc. Representa, per a Igualada, construir un edifici monumental, que no era ni de l’administració ni de l’església, i que incorpora uns materials que fins aquell moment mai no s’havien vist a la ciutat.
Un any més tard, el 1900, tenim el primer edifici privat modernista a Igualada. Està situat a la rambla de Sant Ferran, núm. 48.[1] Es tracta de l’habitatge de la família Valls i Brufau obra de Joan Alsina i Arús (Fitxa2). Una casa entre mitgeres que incorpora a la façana els relleus dins els trencaaigües, que, en el centre, tenen ceràmica vidriada. El capcer de la construcció és fet amb merlets esglaonats. És la primera vegada que trobem aquests elements que més tard s’aniran veient en altres edificis. El propi Joan Alsina i Arús els tornarà utilitzar a Cal Sabaté a la rambla Sant Isidre, núm. 37 (1902-1903) (Fitxa 9), una construcció amb una clara influència de Puig i Cadafalch, que incorpora els esquemes de la Casa Amatller, amb un capcer esglaonat i un important grup escultòric a la façana obra del taller de Juyol, a més de la ceràmica que acoloreix gran part del parament de la façana.
Aquests dos edificis, junt amb els que Josep Pujol i Brull fa, un per a la família Ratés (1901), al carrer de Sebastià Artés, núm. 8 (Fitxa 7), i l’altre per a l’Agència Igualadina (1903), a la rambla de Sant Isidre, núm. 13 (Fitxa 13), són clars exemples del que hem anomenat el primer període del modernisme a Igualada, on les arts industrials es mostren amb tota la seva plenitud. El cas més representatiu es troba a la façana de l’Agència Igualadina on hi ha una mostra de pràcticament totes les arts industrials: la rajola amb diverses variants, l’esgrafiat, el ferros forjats i el totxo com a material ornamental.
El 1903, amb onze edificis, és l’any amb més construccions del primer període. A més de l’emblemàtica i comentada Agència Igualadina, es construeix l’edifici de Cal Baster, a la rambla del General Vives, núm. 3-5 (Fitxa 17). L’autor és el mestre d’obres Antoni Facerias que decora tot el parament de la façana amb un esgrafiat floral verd i groc, el més important que hi ha a la ciutat. L’esgrafiat com a element decoratiu ja s’havia utilitzat l’any 1901 en dues cases, curiosament de la mateixa rambla, a Cal Rojas (1901) (Fitxa 5) en el número 17 i la que hi ha al número 45 (1901)(Fitxa 4) ambdues obres de Pau Riera i Galtés.
En aquest mateix any, 1903, hi ha una de les grans construccions modernistes locals: l’escorxador municipal. Signen el projecte dos dels arquitectes que seran claus en aquest primer període: Pau Salvat i Espasa i Isidre Gili i Moncunill. Treballaran conjuntament tant en el projecte de l’escorxador com en el del mercat.
L’escorxador (1903) (Fitxa 19) no segueix el corrent d’un modernisme exuberant. Segurament la finalitat industrial va marcar la construcció. Hem de destacar la utilització del totxo i la ceràmica verda que, junt amb els arrambadors de pedra poligonal, donen un joc de formes, color i textures.
Isidre Gili i Moncunill no és un arquitecte gaire agosarat en les seves construccions. Marca el primer període perquè projecta alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Cal recordar que alguns d’aquests edificis, que estan catalogats com d’aquest arquitecte, per tradició oral s’atribueixen a Pau Salvat i Espasa. Es diu que no els signava, perquè era a la vegada l’arquitecte municipal.[2]
Les construccions més emblemàtiques d’aquest autor són Cal Barrab (1905) (Fitxa 24), també coneguda com Ca la Mamita, al carrer de Custiol, núm. 9, i Cal Ratés al carrer de Santa Maria, núm. 10 (1908) (Fitxa 34). Tant la primera com la segona tenen una influència notable dels historicismes. Les torrasses de cada edifici en són un bon exemple.
La singularitat de Cal Ratés ve per les dues façanes que té l’edifici, la principal carreuada (carrer de Santa Maria) i la del darrere, de totxo pla (plaça de sant Miquel). Pels materials, pels relleus, per la tipologia dels arcs. En aquesta construcció, hi ha tant les influències escultòriques detallistes de Puig i Cadafalch com el totxisme de Domènech i Montaner. És l’edifici clau del primer període del modernisme a Igualada.
Per la importància de l’arquitecte, cal esmentar l’edifici del carrer Nou, núm. 26, obra de Enric Sagnier i Villavecchia (1907) (Fitxa 32), per a Josep Sabaté i Nadal. Tot i ser una obra menor d’aquest arquitecte, té la singularitat d’aportar a Igualada un dels autors de primera línia del modernisme català. Aquesta construcció és un clar exponent del que va ser l’arquitectura modernista d’Enric Sagnier i Vilavecchia, on hi abunden els paraments de pedra buixardada,[3] la decoració escultòrica basada en elements vegetals naturalistes, que sovint s’ha considerat deutora de Gaudí, i els elements decoratius de ferro.[4] Tots aquests elements, significatius, notables i abundants, es poden veure en la façana d’aquesta casa.
Els últims edificis a comentar d’aquest primer període, per l’estructura i la decoració, semblen recular en el temps. El primer és Cal Boladeras (1908) (Fitxa 35), a la rambla del General Vives, núm. 39, del mestre d’obres Josep Masdeu i Puigdemasa. Es tracta d’una construcció que té, en la seva façana, una decoració amb un fort regust neogòtic. Els claustres, trencaaigües i mènsules tenen com a contraposició el sostre pintat de l’entrada d’estil Art Nouveau.
Els altres dos edificis de l’any 1910 són el Mercat Cobert de Carn,(Fitxa 29)[5] obra pública projectada per Pau Salvat i Espasa i Isidre Gili i Moncunil, construïda al mig del que avui és la plaça de l’Ajuntament i la reconstrucció del Teatre de l’Ateneu Igualadí (Fitxa 3). L’estructura del mercat ens remet a l’arquitectura de ferro que va revolucionar els sistemes de construcció el segle XIX[6]. La part modernista de l’edifici era [7] la decoració de les portes i l’aplicació exterior de la ceràmica.
L’any 1912, Carme Farreny i Sabaté –vídua Sabaté– construeix, al carrer del Sol, núm. 24, una adoberia (Fitxa 41) que marcarà un abans i un després en l’arquitectura industrial de la ciutat. És obra de l’arquitecte Josep Ros i Ros, qui, per primera vegada, aplica uns criteris de monumentalitat a un edifici industrial privat. Utilitzant el totxo pla, busca la màxima expressivitat que possibilita el material. Aquest edifici té una clara influència de la Fàbrica Casarramona de Josep Puig i Cadafalch edificada un any abans a Barcelona. És un edifici clau per entendre la utilització de l’arquitectura com a símbol de prestigi.
Un dels arquitectes que dissenya els edificis més característics d’aquest segon període és l’igualadí Ignasi Colomer i Oms.[8] La seva trajectòria com arquitecte a Igualada comença amb l’arranjament d’uns baixos al passeig de les Cabres, núm. 3, per a Andreu Company i Calvet (1913) (Fitxa 42).[9] La manera en què utilitza i situa els materials en aquesta obra marca ja els trets característics de l’autor en tota la seva producció.
Si al començament d’aquest període s’ha parlat de l’adoberia de Cal Sabaté amb un ús abarrocat del totxo, l’any 1914 Ignasi Colomer projecta l’adoberia de Cal Balsells (Fitxa 45), al carrer de Sant Antoni de Baix, núm. 96, on s’hi veu tot el contrari: una simplicitat formal, un parament blanc a la façana, i uns elements decoratius (bàsicament també el totxo) que a la vegada són els funcionals. Un exemple d’aquest fet és la situació a la vista d’uns arcs de descàrrega sobre les obertures allargades de llinda esglaonada.
És curiós el contrast que s’estableix entre les dues construccions (Cal Sabaté i Cal Balsells), fetes pràcticament al mateix temps, amb la mateixa funcionalitat (adoberia), situació (en una cantonada), estructura i pràcticament alçada.
Tot i això, l’edifici més significatiu d’Ignasi Colomer és el que projecta per a Nicolau Poncell i Sitges (1917) (Fitxa 51), una construcció mixta per al negoci, una impremta, i l’habitatge familiar. Ideada com a xalet en el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer, núm. 35, incorpora elements que deixen entreveure la influència de Josep Puig i Cadafalch en l’obra de Colomer. El totxo, els merlets i la llinda esglaonada amb finestres allargades, marcaran la influència i l’estil propi.
L’últim arquitecte d’aquest segon període és Josep Pausas i Coll. És l’autor que té més edificis en tot el període estudiat (1899-1920), un total de dotze. Va ser arquitecte municipal i molt probablement aquest fet privilegiat el va afavorir a l’hora de ser contractat.
Cal dir que Josep Pausas i Coll va construir molt i amb construccions molt variades.[10] Segurament, posava els seus coneixements al servei de les necessitats i dels gustos dels promotors que l’havien contractat. Per aquest motiu, observant el conjunt de la seva obra, es veu que hi ha un eclecticisme d’estils que es pot comprovar repassant els projectes que es van presentar en el seu moment per demanar llicència d’obres i que avui encara es conserven.[11]
De totes maneres, si mirem solament el global de l’obra modernista es poden establir unes constants. Deixant a part els dos primers edificis que construeix, un per a Agustí Morera (1911) (Fitxa 39) al carrer de la Soledat, núm. 13, i un altre a Cal Monets (1913), al carrer de Sant Roc, núm. 10-16 (Fitxa 43), en els quals encara recupera la tradició decorativa del primer període, a partir del 1914, les seves construccions juguen amb uns paràmetres molt concrets i repetitius: parament llis de façana, el totxo en els obertures i ceràmica verda en els esplandits de les finestres.
Els edificis més notables d’aquest arquitecte són Cal Borrasset –que comença l’any 1916, tot i que la construcció definitiva data de 1917 (Fitxa 49)–, i l’Adoberia de Cal Pelfort, que projecta aquest mateix any (Fitxa 48).
Cal Borrasset, edifici per al negoci i l’habitatge familiar de Pere Borràs i Estruch, està situat carrer de Santa Caterina, núm. 64-66, fent cantonada amb el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer, núm. 1-3. Per una coincidència, fins a cert punt curiosa, es va construir paral·lelament a l’edifici de Cal Poncell, que ja s’ha comentat i que està situat al mateix passeig dues cantonades més avall. Si es vol establir un paral·lelisme entre ambdues construccions, un s’adona que Cal Borrasset és un edifici més simple i lineal que Cal Poncell. Josep Pausas i Coll contraposa els angles rectes del capcer i els trencaaigües, amb els arcs rebaixats de les portes de carruatges.
Aquesta mateixa linealitat en la decoració, la tornem a trobar a Cal Pelfort (1917) (Fitxa 48) al carrer de Sant Antoni de Baix, núm. 5, on, amb el totxo, teixeix un entramat que recorre la façana unint les obertures allargades pròpies d’una adoberia.
Els últims edificis d’aquest arquitecte s’agrupen sota l’epígraf «Construccions de 1919», ja que tots es van construir en aquest any. La majoria estant situats al carrer de la Creueta i gairebé tots són adoberies. Tot i això, dins aquest mateix període també hi ha un habitatge per a Ramon Sala i Ribera (Fitxa 53), al carrer de la Concepció, núm. 4, i l’edifici del carrer de Cervantes, núm. 15-17, fet per a Josep Adzet i Sancho (Fitxa 54). La característica comuna de tots aquests edificis es troba en la decoració de les obertures i en la manera d’aplicar-hi el totxo, que hereta les influències del totxisme.
Com a conclusió, es pot dir que, en passar del primer al segon període del modernisme igualadí, hi ha uns canvis fonamentals que es poden concretar en un canvi en l’estil, un canvi en la funcionalitat de l’edifici i un canvi en la concepció decorativa. En la decoració és potser on veiem el canvi més clar i, tot i ser agosarat dir-ho, podríem establir el paral·lelisme que suposa passar, en les obres de Josep Puig i Cadafalch, de l’edifici Amatller (1898-1900) a la casa Trinxet (1904).[12]
Passar a ► 1.4. Ubicació dels edificis: centre/habitatges-perifèria/indústries
[1] Aquest edifici conserva encara interiorment tota la decoració modernista. Veure l’apartat «Interiorisme / La decoració d’interiors».
[2] Veure l’apartat «Pau Salvat i Espasa, Isidre Gili Moncunill: què és de qui?».
[3] En aquesta construcció és imitació.
[4] Santi Barjau. «L’elegància cosmopolita d’Enric Sagnier». A: Francesc Fontbona (direcció). El modernisme. A l’entorn a l’arquitectura, vol. 2, p. 81. Barcelona: L’Isard, 2002.
[5] Cal recordar que el projecte d’aquest edifici es va fer l’any 1905, i que a causa de no tenir finançament no es va poder construir fins cinc anys després.
[6] «El ferro en arquitectura sempre s’havia emprat forjat i només en peces complementàries de manyeria i també en petites quantitats com a reforç i tibament de la construcció. El progrés industrial exigí als enginyers els grans ponts de ferro, per al pas de ferrocarrils, a base de formes mecàniques racionalíssimes per a reduir el pes i el cost. Això enlluernà alguns arquitectes, que es llançaren a l’ús del ferro colat i laminat com a material principal i fins gairebé total. Viollet ja advertí, però que a aquest progrés li mancaria ànima i vida per a integrar-lo en l’obra d’art». Joaquim Folch i Torres (direcció). L’art català, vol. 2 , p. 335. Barcelona: Aymà, 1958.
[7] Es va enderrocar l’any 1963.
[8] Ignasi Colomer i Oms va estar molt relacionat amb els entorns culturals de la ciutat, sobretot els que estaven sota l’òrbita eclesiàstica. A més d’arquitecte, va fer diversos dissenys i dibuixos. Veure l’apartat «Relació de creatius que intervenen en el modernisme igualadí».
[9] Anteriorment, havia fet la decoració del presbiteri de l’església de Santa Maria, l’any 1904.
[10] Veure l’apartat «Relació de creatius del modernisme igualadí».
[11] Em refereixo als projectes que es conserven, juntament amb les peticions de llicències d’obres, al fons de l’ACAN-AMI.
[12] Alexandre Cirici i Pellicer. «Puig i Cadafalch, Somni, civilització i riquesa (1876-1956)». Serra d’Or, núm. 100, p. 70 (Montserrat, gener 1968).