CAL BORRASET – Passeig de Mossèn Cinto Vergaduer, 1-3/Carrer de Santa Catarina 64-66
| Any de la primera construcció: 1916 – Any de la primera ampliació: 1917 (veure plànols) – Any de la segona ampliació: 1920 – Any de la tercera ampliació: 1925 |
| Tipus d’edifici: Edifici mixt |
| Raó social que fa la construcció i ampliacions: “Raó social Valls i Borràs” |
| Arquitecte que projecta la construcció i les ampliacions: Josep Pausas i Coll [1] |
| Edifici inclòs el Pla Especial de protecció del Patrimoni Arquitectònic /Catàleg de la Ciutat d’Igualada |
Història
El primer projecte es presenta el 30 setembre de l’any 1916, era per construir una nau o magatzem d’una sola planta, amb una entrada pel passeig i una altra pel carrer de Santa Catarina. Segurament encara no s’havia acabat o fins i tot no s’havia començat de construir aquest edifici, el 22 de maig de 1917, es presenta un segon projecte per aixecar un pis com a habitatge i fer una nova nau o magatzem paral·lela a la que hi havia projectada. El resultat és la construcció que tenim avui [2]. Les ampliacions d’anys següents són per eixamplar el jardí i per allargar la tanca perimetral.
Descripció
Edifici situat a la cantonada del carrer de Santa Catarina amb el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer. La part industrial o comercial estava a la planta baixa, mentre que habitatge està en el primer pis. L’entrada a la part comercial i façana principal és pel passeig, mentre que l’entrada a l’habitatge és pel carrer de Santa Caterina.
És una construcció singular que té diferents façanes. Pel passeig, l’edifici, té dos cossos, un de planta i un pis i l’altre només de planta. Cada una de les parts és simètrica en ella mateixa, tot i que el conjunt és asimètric.
La part de la cantonada és la que té planta i un pis. L’eix de simetria passa per la porta de planta baixa, la finestra central del grup de tres que hi ha al primer pis, les obertures de ventilació del sotateulada i el final del frontó esglaonat que corona l’edifici. La porta té a cada cantó un grup de dos finestres. El centre del primer pis està ocupat per un conjunt de tres obertures, mode de finestra coronella, que a cada cantó té una altra finestra. Per unificar aquestes obertures hi trobem uns trencaaigües de totxo de formes esglaonades que, vorejant-les, les perfilen a una certa distància i que acaben en unes mènsules a l’alçada de la imposta. La porta té un arc escarser, la clau de l’arc és de pedra.
A la dreta hi ha el cos de l’edifici que sols té planta baixa. Reprodueix el model anterior, amb la porta central i una finestra a cada cantó. Té el mateix tipus de llindes i arcs. La diferència està en acabament, on hi trobem uns merlets esglaonats que fan de barana del terrat de l’habitatge superior.
La façana del carrer de Santa Caterina té cinc eixos d’obertures. La seva unitat és a partir de l’eix del núm. 64. En el núm. 66 hi ha l’entrada a l’escala que dóna a l’habitatge del primer pis i la porta de carruatges que és l’entrada al jardí.
La composició en el núm. 64 se centre en la porta de carruatges de planta baixa i un conjunt de dues finestres al primer pis, amb el respectiu trencaaigües. A cada cantó es repeteix dues vegades la mateixa distribució: un conjunt de dues finestres aparellades a planta baixa i una finestra més amplia a primer pis. L’edifici acaba amb uns merlets allargats en cadascun dels cinc eixos d’obertures. El merlet central, que correspon a l’eix de la porta d’accés, es més elevat.
La façana del darrera, paral·lela a la principal, és llisa i sols té les obertures de ventilació del sotateulada. Acaba, com l’altre, amb un frontó esglaonat. Per aquesta façana puja l’escala que dóna a l’habitatge del primer pis (correspon a l’entrada del núm. 66). Aquesta està protegida per una paret que té, a diferent nivells i segons va pujant l’escala, unes obertures que segueixen el mateix estil de la resta.
La porta de carruatges està coberta amb teulada a dos aigües. Té un arc escarser on la clau de l’arc, que a diferència de les altres obertures, no és de pedra.
Els esplandits de les finestres de tot l’edifici, estan recoberts de ceràmica verda. També són verdes les persianes de llibret de les finestres. La resta de parament de façana està revocat i pintat blanc.
A destacar: El joc que donen, en la composició general de l’edifici, els trencaaigües.
Valoració: Pels elements constructius i les solucions que utilitza, aquesta construcció és significativa dins la segona etapa del modernisme igualadí. El totxo, la ceràmica verda en els esplèndids i les persianes i el parament de la façana blanc, aporten la policromia propia d’aquest període.
Bibliografia
-Anoia, L’, Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya–Departament de Cultura. Barcelona, 1997
-Castillo Álvarez-Cedrón, María Dolores del., Cent obres modernistes d’Igualada. Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Ajuntament d’Igualada. Igualada, 2000
-Dalmau, Antoni, M. Teresa Miret, Mata Vives, Els carrers i les places d’Igualada – Nomenclàtor i història. Revista d’Igualada. Igualada 2020
-Llacuna i Ortínez, Pau, L’Arquitectura modernista a Igualada. Miscellanea Aqualatensia /3. CECI. Igualada, 1983
-Llacuna i Ortínez, Pau, Itineraris per Igualada-L’eixample i les foristeries. Volum 2. Ajuntament d’Igualada-Òmnium Cultural. Igualada, 1996
Passar a ► fitxa 50
Tornar a ⏎ 2.2. Catàleg, fitxes tècniques i descripció
[1] ACAN – AMI Expedient d’Obres 93/1916; ACAN – AMI Expedient d’Obres 88/1917; ACAN – AMI Expedient d’Obres 314/1920; ACAN – AMI Expedient d’Obres 47/1925.
[2] Per aquest motiu incloem l’edifici amb els de l’any 1917 i no amb els de l’any 1916.