CAL RATÉS – Carrer de Santa Maria, 10 / Plaça de Sant Miquel, 8
| Any de construcció: 1908 (veure plànols) |
| Tipus edifici: Habitatges familiars |
| Propietari que fa la construcció: Marià Ratés i Homs |
| Arquitecte que projecta la construcció: Isidre Gili i Moncunill [1] |
| Edifici inclòs el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic /Catàleg de la Ciutat d’Igualada |
Descripció
Edifici entre mitgeres de planta baixa i tres pisos, que té la seva façana principal al carrer de Santa Maria, 10 i una façana posterior que dóna a la plaça de Sant Miquel, 8.
La façana del carrer de Santa Maria té una composició asimètrica, flanquejada per una torre-tribuna a la part dreta. És carreuada fins el segon pis, el tercer, més endinsat del plom de la façana, està arrebossat.
Les obertures presenten una alternança entre formes sinuoses (arcs) i rectes (llindes). Els arcs els trobem a la plata baixa en les portes de carruatges i tenen forma d’arcs rampants encarats amb uns grans salmers que sobresurten; continuen en el segon pis, on hi han uns arcs trevolats i que acaben amb els formes arrodonides (sinuoses) que coronen el tercer pis[2]. Les formes rectes les trobem en llindes esglaonades de la galeria del primer i amb els merlets, també esglaonats, que fan de barana de la terrassa del tercer pis.
La torre-tribuna lateral té tres eixos o línies d’obertures, allargades, resoltes amb llindes arrodonides en els angles. A l’alçada del tercer pis hi tronem uns falsos arcs trevolats. Entre el segon i el tercer pis hi han unes claustres cegues. La tribuna està sustentada sobre una gran mènsula que es troba sobre la porta d’entrada del veïns. Aquesta la porta té forma arc tudor i també presenta uns grans salmers com les dues portes de carruatges del costat. Acaba amb unes formes agudes ogivals recobertes amb ceràmica groga i vermella vidriada, amb un floró vermell com a colofó.
En tota la façana hi ha elements gotitzant, com les sis claustres de la barana de la galeria del primer pis, les quatre columnes que aguanten les llindes esglaonades que tenen uns capitells i unes bases esculturades (marcant el pas del l’any amb l’evolució d’un roser) i unes falses gàrgoles, en el segon pis, col·locades entre els merlets que a la vegada estan coronats per les figures d’uns mussols. Tots aquests elements historicistes, el modernisme, els hereta de les idees de Ruskin[3], i a Igualada Isidre Gili i Moncunill les aporta seguint els passos de Josep Puig i Cadafalch.
La façana que dóna a la plaça de Sant Miquel té una concepció totalment diferent. Consta de tres pisos d’alçada amb set obertures a cada pis en forma de balcó d’ampit. A diferència de la façana principal aquesta és tota ella de maó vist. La quantitat d’obertures per planta ve donada per l’orientació al sud. En la distribució interior dels pisos, aquestes obertures corresponen a la galeria que recorre tota l’amplada de l’edifici. El vans són resolts a base de llindes esglaonades i separades entre sí per una columna de maons. Tot el conjunt dóna un sentit més horitzontal que es veu trencat, com en la façana principal, per una torre lateral que recorre el tres pisos d’alçada (la coberta d’aquesta torra està feta de ceràmica groga i verda) i per l’acabament de la barana del terrat que està rematada per peces de ceràmica de color verd de formes agudes.
La decoració interior no es va portar a terme tal com estava pensada[4]. Tot i així podem assenyalar una llar de foc de marbre en el menjador del primer pis, (amb una decoració floral) i també té un sostre pintat, que en els angles hi ha uns bodegons de caça. (veure decoració 15)
A destacar: El recobriment de ceràmica de la torre-tribuna de la façana del carrer de Santa Maria.
Valoració: Es tracta de l’edifici més representatiu de la primera etapa (1899-1910) del modernisme a Igualada, ja que en una mateixa construcció hi trobem representades les diferents variants de l’estil: l’historicisme de Josep Puig i Cadafalch (façana principal) i el totxisme de Lluís Domenech i Montaner (façana posterior).
Per veure més fotografies ► Cal Ratés (Fotografies)
Passar a ► fitxa 35
Tornar a ⏎ 2.2. Catàleg, fitxes tècniques i descripció
[1] ACAN-AMI-Expedient d’Obres 37/1907. Veure: 4.4. Pau Salvat i Espasa, Isidre Gili i Moncunill: què és de qui?
[2] Cal recordar que originàriament la casa tenia solament dos pisos i que aquest tercer es va afegir més tard en el procés de la construcció.
[3] John Ruskin, Las siete lámparas de la arquitectura. Editorial MAXTOR. Valladolid, 2015. p. 230. En la làmpada de la memòria diu: “Les Construccions Civils i domèstiques tendeixen, en efecte a la veritable perfecció fent-se commemoratives: elles arribaran a ser-ho a mesura que se les s’edifiqui de manera notable, i després a mesura que el seva decoració tingui una significació metafòrica o històrica”.
[4] La família conserva els projectes.
Bibliografia
-Anoia, L’, Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya–Departament de Cultura. Barcelona, 1997
-Casc Antic d’Igualada, El, – Evolució arquitectònica i urbanística. M.I.Ajuntament d’Igualada-CECI. Igualada, 1978
-Castillo Álvarez-Cedrón, María Dolores del, Cent obres modernistes d’Igualad. Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Ajuntament d’Igualada. Igualada, 2000
-Dalmau, Antoni, M. Teresa Miret, Mata Vives, Els carrers i les places d’Igualada – Nomenclàtor i història. Revista d’Igualada. Igualada 2020
-Equip-5, Nº21 Edificis modernistes al casc antic. “Igualada Periódico del Anoia”. 14 d’octubre de 1978. n. 2527
-Lacuesta, Raquel, El Nivell dels modernistes menors. Dins “El Modernisme” Francesc Fontbona (Direcció). A l’entorn a l’arquitectura. Volum 2. Edicions l’Isard. Barcelona, 2002
-Lacuesta, Raquel-Xavier González Toran-Lluis Casals, Modernisme a l’entorn de Barcelona, arquitectura i paisatge. Diputació de Barcelona-Xarxa de municipis. Barcelona, 2006
-Llacuna i Ortínez, Pau, L’Arquitectura modernista a Igualada. Miscellanea Aqualatensia /3. CECI. Igualada, 1983 -Llacuna i Ortínez, Pau, Itineraris per Igualada-El nucli antic i el Rec. Volum 1. Ajuntament d’Igualada-Òmnium Cultural. Igualada, 1995