El ressorgiment de les arts decoratives i industrials a Barcelona tenen el seu inici en el taller que es va instal·lar en l’anomenat “Castells dels Tres Dragons” (1887-1888) obra de Lluís Domènech i Muntaner. Allà es van projectar ferros forjats, motius per fondre en bronze, terracotes, ceràmiques esmaltades i de reflexos metàl·lics, rajoles, etc.[1] Aquetes arts decoratives són incorporades i la majoria de vegades creades per a l’arquitectura. Amb les arts decoratives s’introdueix el tractament de l’ornamentació i del color que sovint és el que ens fa qualificar de modernista un edifici.[2]
Dins l’àmbit local, i en una arquitectura que se centre bàsicament en la façana, la manera en què hi trobem aplicades les arts industrials, marcaran, tal com ja he esmentat, els períodes en què he dividit el modernisme a Igualada.
La decoració en el primer període coincideix amb la que Antoni Rovira i Rabassa va expressar en 1898 a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona quan diu que la decoració a de revestir sense alterar l’estructura, mentre que la manera d’entendre la decoració en el segon període respon ja a la idea que Ramon Puig i Gairalt va manifestar l’any 1917 quan deia que perquè l’obra arquitectònica fos bella era necessari que exteriorment expressés l’estructura real, és a dir , que tots els elements que integraven l’edifici responguessin als mitjans constructius amb el quals havien estat formats.[3]
Així entre els elements decoratius del primer període destaquem: el relleu i formes escultòriques, la ceràmica, els ferros decorats i els esgrafiats, mentre que en el segon període analitzarem: el totxo i la rajola verda.
Relleus i formes escultòriques
Al parlar del relleu en l’arquitectura, parlem de les representacions escultòriques que sempre són un complement a l’estructura dels edificis. Poden ser elements funcionals com capitells o llindes, però són els ornamentals els que més abunden i estan situats en els brancals, timpans, trencaaigües i capcers. Segons Alexandre Cirici i Pellicer, la decoració escultòrica va constituir la base més característica de l’art modernista i particularment en l’arquitectura.[4]
D’elements escultòrics ja en tenim el primer edifici modernista de la ciutat el Cercle Mercantil (1899, fitxa 1) i és utilitzat per quasi tots els arquitectes del primer període (vint-i-tres de trenta sis edificis). La temàtica generalment és floral, tot i així, més excepcionalment, es podem veure representacions animals com a Cal Ratés (1908, fitxa 34) o representacions humanes a Cal Sabaté (1902, fitxa 9). Al parlar d’aquests elements cal tenir en compte que alguns, pocs, són treballs escultòrics sobre pedra, mentre que la majoria són motllures imitant la pedra.
Generalment aquests relleus o formes escultòriques tenen una influència goticista, amb més representació de fulles que de flors. La seva situació en la façana està supeditada a l’estructura de l’edifici i com a complement d’aquesta, no trencant l’harmonia que a Igualada s’interpreta en la simètria.
Ceràmica i rajola decorada
La ceràmica amb diverses versions i la rajola decorada, són també elements decoratius que es troben en pràcticament la meitat dels edificis del primer període (en quinze edificis de trenta sis estudiats).
Bàsicament en trobem de quatre tipus: motius ceràmics en relleu, ceràmica vidriada, rajola decorada (hidràulica) i ceràmica verda. Tots aquest tipus de ceràmica s’utilitzen en el mateix sentit, reforçar i engalanar les parts estructurals de la construcció situant-la al voltant de les obertures, remarcant brancals, assenyalant forjats, recobrint paraments per destacar la singularitat de l’edifici.
Els principals motius ceràmics exempts estan en l’edifici de Cal Ratés (1908, fitxa 34) col·locats com a coronament de la façana del darrera (Plaça de Sant Miquel) reforçant el sentit ascendent.
En general els motius representats són florals, més estilitzats en la rajola que en la ceràmica vidriada, l’arquitecte que més utilitza la ceràmica vidriada és Isidre Gili i Moncunill que generalment fa servir el mateix model, una peça de tipus floral de color granat. La façana amb més tipologies diferents de ceràmica i rajola decorada és la de l’Agencia Igualadina (1903, fitxa 13)
Com a resum del primer període, podem dir que la ceràmica i la rajola decorada és un element força constant en la decoració modernista igualadina, que no recobreix grans paraments de façana sinó que és col·locat com a peces individualitzades ressaltant els valors propis de l’edifici.
Pel que fa al segon període, hi ha ceràmica en vint dels vint-i-sis edificis catalogats. Al començament del període encara es decoren un parell d’edificis responent a l’estètica de la primera etapa com l’edifici per a Agustí Noguera (1911, fitxa 39) o Cal Monets (1913, fitxa 43), a partir de l’any 1914 la majoria de construccions incorporen un tipus de rajola verda col·locada en l’esplandit de les obertures[5].
Ferros decorats
En ferros decorats que trobem en els vint-i-vuit edificis del primer període són: balcons, reixes, portes, baranes i pescants.
Pràcticament totes les construccions del primer període tenen els balcons més o menys decorats. Són balcons que fan panxa en la seva part inferior, quasi es pot dir, que si un edifici té balcons amb panxa és un edifici modernista del primer període. Les decoracions són de tipus geomètric, barrejades amb temes florals. Del conjunt destaco el balcó de Cal Blai (1904, fitxa 21) amb elements florals a la part baixa i uns animals alats (dracs) en el tensors que aguanten la barana. També un drac alat el trobem a Cal Valls Brufau (1900 fitxa 2). Cal assenyalar la decoració de Cal Sabaté (1907, fitxa 32 ) obra del Enric Sagnier i Villavecchia.
Les baranes i les reixes segueixen els mateixos patrons decoratius que els balcons. Mereixen una atenció especial la de La Electra Igualadina (1903, fitxa 14) amb la representació de llampecs o raigs de llum que fan referència a la funció de l’edifici.
Hi ha una clara diferència entre el primer i el segon període respecte a les decoracions dels balcons, En el segon període la panxa en la part baixa desapareix i el balcons agafen unes formes rectilínies amb poques decoracions. Si en trobem alguna és en els tensors com és el cas de de Cal Balsells (1917, fitxa 50), o la casa de Ramon Sala i Ribera (1919, fitxa 53).
S’anomena pescant a la peça de ferro que sobresurt de la part superior d’un edifici, destinada a sostenir una corriola per pujar materials de construcció o mobles als pisos. El modernisme, amb la concepció global d’intervenir en tots els elements que conformen una construcció, també redissenya els pescants. A Igualada en el primer període hi han quatre pescants dignes de tenir en compte: el de Cal Messeguer (1903, fitxa 16), el de Cal Fidel Serra (1904, fitxa 23), el de Cal Casadesús (1905, fitxa 28), i el de Cal Sabaté (1907, fitxa 32). El de Cal Massaguer i Cal Sabaté la decoració és geomètrica mentre que els altres dos tenen la representació d’una serp. En el cas de Cal Casadesús, fa referència a la professió del propietari que era metge, tal com ja he dit al descriure l’edifici.
Dins els ferros decorats, cal destacar, per la monumentalitat i el lloc que ocupa a la façana, el campanar del rellotge de les Escoles Pies (1908[6], fitxa 26).
Esgrafiats
L’esgrafiat és una de les arts decoratives poc usada en el modernisme igualadí, sols onze dels seixanta un edificis tenen esgrafiats en les seves façanes i tots anteriors al 1905. L’any 1903 és quan tenim més façanes amb esgrafiats, entre les quals hi han les més significatives de la ciutat.
En general la manera d’usar-lo és en petits detalls, ja sigui en bandes horitzontals marcant el forjats com passa a l’Agencia Igualadina (1903, fitxa 13), omplint timpans com a Cal Fidel Serra (1904, fitxa 23), recorrent la part superior de l’edifici com a Cal Barrab-Ca la Mamita (1905, fitxa 24), etc. Els tres edificis en què l’esgrafiat ocupa tota la façana són: l’edifici de Manuel Font (1901, fitxa 4)[7], la casa d’Aleix Gabarró (1902, fitxa 10), i el més significatiu, com ja he esmentat altres vegades, a Cal Baster (1903, fitxa 17) que té l’esgrafiat més complet i important de la ciutat.
Tots els esgrafiats són florals a excepció del la casa de Josep Biosca i Vila (1904, fitxa 22) que es més geomètric. Els de caràcter floral tenen tendència a l’estilització. En el cas de Cal Baster (1903, fitxa 17) es reserven els colors més forts a les formes que sobresurten i la part més clara al fons, a l’inrevés del que es feia tradicionalment i a la manera en que es va incorporar l’esgrafiat al modernisme[8].
Passar a ►2.3.3. El toxo: decoració versus estructura
[1] Alexandre Cirici i Pellicer, El arte mordernista catalán. Editorial Aymà. Barcelona, 1951. p. 203.
[2] Teresa Macià, Paraments i revestiments en l’arquitectura modernista, Dins “El Modernisme” Francesc Fontbona (Direcció). A l’entorn a l’arquitectura. Volum 2. Edicions l’Isard. Barcelona, 2002. p. 299.
[3] Anna Pujadas, La decoracióm en els edificis modernistes catalans i els tractats d’arquitectura. Locus Amaenus. núm. 4 Barcelona, 1998-1999. p. 230-231
[4] Alexandre Cirici i Pellicer, El arte mordernista catalán. Editorial Aymà. Barcelona, 1951. p.183.
[5] Recordem que aquest tipus de rajola ja l’havia utilitzat Isidre Gili i Moncunill l’any 1903 a l’escorxador.
[6] Cal recordar que l’edifici és del 1905, però el rellotge s’hi instal·la el 1908 quan acaba l’obra.
[7] Avui aquest edifici, si be conserva el relleu de l’esgrafiat, ha perdut el color ja que va ser pintat per sobre sense conservar l’estètica inicial (1998).
[8] Alexandre Cirici i Pellicer, El arte mordernista Catalán. Editorial Aymà. Barcelona, 1951. p. 101 “Al principio el esgrafiado con la parte saliente destacándolo en claro sobre fondo oscuro, sucedió al esgrafiado inverso, con saliente planchado y teñido y fondo rugoso y claro adoptando con referencia para la decoración floral per Jerónimo F. Granell, J. Majó, etc.”