| Naixement: 1869[1] |
| Arquitecte: 1893 |
| Mort: |
Biografia
Nascut l’any 1869, va desenvolupar la seva carrera a Barcelona, Igualada, Lleida i fins i tot té un edifici a Logronyo. Col·laborà estretament amb Pau Salvat i Espasa no sols a Igualada sinó també en el Casino de Principal de Lleida (1913-1920)[2]. A Logronyo va projectar la Casa A. Garrigosa (1902). L’any 1914 va obtenir la plaça “d’Auxiliar Pràctic en l’oficina Facultativa d’Urbanització i Obres de Barcelona” càrrec que va mantenir fins al seva jubilació l’any 1940.
Edificis modernistes a Igualada[3]
1903 Cal Sistaré – Francisca Sistaré Gabarró – Carrer de la Soledat, 10 – Habitatge unifamiliar – fitxa 12
1903 La Electra Igualadina – Carrer del Sol/Carrer del Rec – Industrial – Electricitat – fitxa 14
1903 L’escorxador (Conjuntament amb Pau Salvat i Espasa) – Ajuntament d’Igualada – Carrer Prat de la Riba, 45 – fitxa 19
1904 Cal Blai – Josep Farrer i Llopart [4] – Rambla de Sant Isidre, 10 – Comercial – Habitatges familiars – fitxa 21
1904 Cal Fidel Serra – Fidel Serra i Garrabou – Carrer Nou, 10 – Edifici mixt – fitxa 23
1905 Cal Barral – Ca la Mamita – Bonaventura Marià i Prats – Carrer de Costiol, 9 / Carrer del Roser – Comercial i habitatges familiars – fitxa 24
1905 Mercat cobert de carn (Conjuntament amb Pau Salvat i Espasa) – Ajuntament d’Igualada – Plaça de l’Ajuntament – fitxa 29
1907 Cal Baliu –Francesc Baliu i Francolí – Carrer del Cardenal Vives / Carrer de Sant Carles / Carrer de les delicies – Industrial – 1910 Ampliació – Fàbrica tèxtil – fitxa 33
1908 Cal Ratés – Marià Ratés i Homs – Carrer de Santa Maria, 10 /Plaça de Sant Miquel, 8 – Habitatges familiars – fitxa 34
1911 Cal Salinas – Salinas y Mussons – Carrer d’en Roca, 7 – Industrial- Gènere de punt – fitxa 36
Comentari a l’obra
Isidre Gili i Moncunill és un dels arquitectes claus en la creació d’una arquitectura modernista local dins el primer període del modernisme a Igualada[5].
Aquest arquitecte utilitza paràmetres distints segons la tipologia de la construcció. Així en els edificis industrials serà més funcional, mentre que en els habitatges serà més decoratiu.
En els edificis industrials utilitza el totxo, tot i que fugint del totxisme més decoratiu. No hi han grans filigranes, en aquestes construccions el situa en les obertures, en alguns edificis té més predomini de color i textura, mentre que en altres és més funcional [6]. En aquest sentit si comparem la façana del carrer del Sol de La Electra Igualadina (1903, fitxa 14) [[7] i la façana de Cal Salinas (1911, fitxa 36), veurem com en la primera el joc de textures dels materials utilitzats en l’estructura de l’edifici, són la decoració de la façana, en canvi en la façana del Cal Salinas, la decoració la obtindrà mitjançant el joc de colors dels materials aplicats a la façana.
Pel que fa als edificis d’habitatges, una primera característica és l’asimetria en les composicions. Algunes són més agosarades com la de Cal Blai (1904, fitxa 21) [8], d’altres més suaus com Cal Sistaré (1903, fitxa 12) i la més majestuosa és la de Cal Ratés (1908, fitxa 34) [9]. Una segona característica és la voluntat de donar dinamisme a les composicions d’aquestes façanes. En aquest sentit l’arquitecte utilitza els arcs més atrevits (arcs rampants) en els edificis que han resultat ser més emblemàtics en el modernisme igualadí com Cal Blai i Cal Ratés. La tercera característica seria la monumentalitat, i en aquest sentit Cal Barrab-Ca la Mamita (1905, fitxa 24) n’és l’exemple més clar.
De totes maneres, Isidre Gili i Moncunill, no és un arquitecte amb estil definit, en cada projecte elabora un esquema distint. Si que té unes constants en la utilització de diversos materials decoratius com la ceràmica, els relleus, els ferros decorats, esgrafiats, etc. Són elements utilitzats per tal de donar un valor a la façana, un prestigi, és la utilització de la l’arquitectura com a símbol de poder. Aquesta manera d’entendre l’arquitectura la podem veure clarament en les dues façanes de Cal Ratés (1908, fitxa 35) on, la principal (carrer de Santa Maria) és carreuada, amb relleus i amb una clara intencionalitat historicista, al contrari de la façana del darrera a (plaça del Sant Miquel) on el totxo, pràcticament sense decoració, és plenament funcional i utilitari[10].
El relleu el trobarem en quasi totes les seves obres situat preferentment en les llindes i els brancals de les obertures. La ceràmica reforça la decoració general i és, en aquelles construccions més sumptuoses, el toc de color. Mai utilitza el trencadís.
També podem parlar de ferros decorats sobretot en els balcons. Els més importants són el del Cal Blai (1904, fitxa 21) on es combinen les formes vegetals de la barana amb les animals dels tensors.
Per últim, esmentar altres elements decoratius com els sostres pintats a les entrades i en algun pis, així com les portes dels edificis i dels pisos [11].
Per tant, aquest autor, entronca amb les idees de Puig i Cadafalch i de Domènech i Muntaner [12], afilerant-se en el que s’anomena arquitectura Ruskiniana.
Tornar a ⏎ 3.3. Relació dels arquitectes o mestres d’obres
[1] L’any de naixement i de llicenciatura està extret de: Teresa Àlvarez Gonzàlez, Enrique Martínez i Glera, Los Azulejos de la casa Garrigosa de Logroño, una muestra del modernismo catalán. Inclós en Tradición y Modernidad. La Ceràmica en el modernismo. Recull de ponències del IX Congreso Anual de la Asociación de Ceramologia. Actes del Congrés. Espluges de Llobregat, 2004. p. 51.
[2] https://ca.wikipedia.org/wiki/Isidre_Gili_i_Moncunill (Consulta de l’agost 2019).
[3] Veure: Apèndix 3 – Altres construccions dels arquitectes i mestres d’obres entre 1899-1920.
[4] Veure: 3.4. Pau Salvat i Espasa, Isidre Gili i Moncunill: què és de qui?
[5] Com podem veure en el catàleg d’obres que fa a Igualada totes les construccions, excepte la última (1911), estan fetes entre el 1900 i el 1910, coincidint en el període que Pau Salvat i Espasa va ser arquitecte municipal.
[6] Recordem que aquest autor també utilitzarà el totxo en la façana del darrera de l’edifici del Cal Rates (Plaça de Sant Miquel, 8) (fitxa 34).
[7] En l’Escorxador del mateix any podem veure la mateixa manera d’utilitzar el totxo.
[8] Recordem que aquesta construcció va patir la mutilació del capcer(1941). (fitxa 21).
[9] Recordem que les ordenances municipals vigents en aquest període eren molt estrictes alhora de establir criteris simètrics en les façanes.
[10] Art català, L’, F.P. Verriè (Realització tècnica). Editorial Editorial Aymà. Barcelona, 1958 p. 146.
[11] Veure descripció de Cal Ratés (fitxa 34) i Cal Barrab (fitxa 24).
[12] Alexandre Cirici i Pellicer, El arte mordernista Catalán. Editorial Aymà, Barcelona, 1951. En aquest llibre, l’autor classifica l’arquitectura modernista en tres grups: L’arquitectura Rusquiniana, El Gaudinisme, i la de Ciclòpia a la Lírica.