L’Asil del Sant Crist és una de les construccions més monumentals i de prestigi que té la ciutat d’Igualada. Aporta a la història de l’arquitectura local, un arquitecte significatiu en el modernisme català, encara que sigui en un moment ja molt allunyat de l’eufòria del corrent.
ASIL DEL SANT CRIST – Carrer de Prat de la Riba, 45
| Any de la construcció: 1931-1934 |
| Tipus d’edifici: Geriàtric |
| Propietari que fa la construcció: Llegat de les Germanes Castells |
| Arquitecte que projecta la construcció: Joan Rubió i Bellver[1] – Mestre d’obres que supervisa el projecte: Domènec Bartolí |
| Edifici inclòs el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic /Catàleg de la Ciutat d’Igualada |
Biografia de Joan Rubió i Bellver
Joan Rubió i Bellver neix a Reus l’any 1870. Ingressa a l’escola d’Arquitectura de Barcelona el 1886 i obté el títol d’arquitecte l’any 1893, seguidament comença a treballar com ajudant d’Antoni Gaudí del que se’l considera deixeble.
Fou també regidor de l’ Ajuntament de Barcelona i arquitecte de la Diputació, des d’on va realitzar obres al Palau de la Generalitat de Catalunya, la més destacada de les quals va ser la construcció del pont neogòtic que uneix el Palau amb la casa dels Canonges, al carrer del Bisbe. Va guanyar dos cops el Concurs Anual d’Edificis Artístics, l’any 1913 per la Casa Roviralta, i l’any 1917 per la Torre dels Pardals avui desapareguda.
Fou militant de la Lliga Regionalista i col·laborà amb la Mancomunitat de Catalunya. També va exercir la presidència del Cercle Artístic de Sant Lluc.
Les seves obres notòries, a més de l’Asil d’Igualada, són: la Casa Golferichs (1901), la casa Pomar (1904), la Casa Roviralta o «Frare Blanc» (1903), la Casa Fornells (1903), la Casa Casacuberta (1907) i edifici de l’Escola Industrial de Barcelona (1912). Fora de la capital catalana féu l’església de Sant Miquel de la Roqueta a Ripoll (1912) i l’edifici de les caves Raventós (1924-1925)[2].
També va ser un teòric de l’arquitectura, un dels seus articles més significatius va ser el publicat a l’ “Anuario de la Asociación de Arquitectos” de l’any 1913 titulat: “Dificultats per a arribar a la síntesis arquitectònica”[3].
Història
L’Asil del Sant Crist es va construir gràcies al llegat que va fer Magdalena Castells, juntament amb les seves germanes Dolors i Concepció. La primera pedra es va col·locar l’any 1931. Durant el període de la Guerra Civil (1936-1939) es van interrompre la construcció. L’any 1943 se’n fa càrrec de la gestió l’orde de les Germanetes dels Ancians Desemparats. La inauguració oficial el va fer l’any 1944.
Descripció
L’edifici de l’Asil s’alça enmig d’un jardí que ocupa tot el terreny d’una illa de cases en el que es coneixia com les “Foristeries de Sant Agustí”. Té planta i tres pisos.
L’Arquitecte el va pensar com un edifici monumental, una gran construcció de prestigi. La monumentalitat va prevaldre pel damunt de la funcionalitat.
Tot l’edifici és bàsicament de pedra del pla del Magre (Jorba), utilitzada de dues maneres: com a element decoratiu i com element constructiu. Així aquest tipus de pedra tant la podem trobar formant part de les obertures i en els coronaments de les façanes, com revestint totes les parets exteriors de la construcció.
Joan Rubió i Bellver utilitza la pedra buscant una expressivitat que ell mateix ja havia provat amb el totxo, aplicant tots els conceptes que dins el modernisme havia experimentat el corrent del totxisme, i aconsegueix unes filigranes pròpies de les construccions populars fetes de pedra seca. Aquesta utilització de la pedra és la que dóna la personalitat a l’edifici i també el seu cromatisme.
Estructuralment es distribueix a partir un claustre central, construït manera més simbòlica que funcional. En ell hi conflueixen les diferents parts de la construcció: dues ales laterals, que són les zones de servei del geriàtric i que tenen unes extenses galeries tancades a les façanes; la part de l’entrada i del vestíbul, on hi han les escales per accedir als pisos i per últim a la part del darrera l’església, que tanca la construcció.
La façana principal està orientada al sud i té a la seva part central un conjunt de galeries o balconades obertes que recorden a les de les cases pairals, ja que l’arquitecte, en aquesta façana, fa una aproximació a una arquitectura popular des d’uns posicionaments més culturalistes. A la part dreta de la façana hi ha una torrassa que recorda un campanar o una torre d’homenatge, que ajuda a donar a l’edifici l’aire de monumentalitat així com un aspecte historicista reforçat per altres elements com les gàrgoles neogòtiques. En conjunt la façana és asimètrica.
L’església, és la peça més interessant de la construcció[4]. Té planta de creu grega, amb un gran cimbori en el creuer suportat per arcs parabòlics. La utilització de la pedra aquí, obté una gran expressivitat tant en els acabats de l’interior com de l’exterior. És la part de l’edifici on hi ha la influència més marcada per arquitectura gaudiniana, tot i que per l’època en què es fa, té quasi una evocació arqueològica.
Per últim recordar que l’arquitecte va voler signar el seu edifici i ho va fer a l’interior de l’església en el fust de la columna que suporta el cimbori i que està a la dreta de l’altar.
Passar a ► 5. Final
[1] La informació referent a la història de l’Asil es pot trobat a. Roger Velázquez, L’Asil-L’Asil del Sant Crist d’Igualada. Institut Municipal de Cultura. Ajuntament d’Igualada. Igualada, 2015
[2] https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Rubió_i_Bellver . Consulta feta al gener de 2020.
[3] Ignasi Solà Morales, Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinisme. Col·legio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares. Barcelona, 1975. p. 120-136
[4] Cal recordar que en les últimes etapes de la seva vida, Joan Rubió i Bellver va estudiar teòricament el temple on, segons Ignasi Solà i Morales “incorpora la seva concepció de la racionalitat de l’organisme constructiu”. Ignasi Solà Morales, Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinisme. Col·legio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares. Barcelona, 1975. p. 56