Tots apreciem el què tenim i ho valorem més o menys segons els estàndards dels què venim. Igualada amb el modernisme és un clar exemple d’aquesta idea. Històricament no tenim uns edificis molt espectaculars, però, vist el què teníem, sobretot a nivell dels edificis particulars, ens trobem per primera vegada amb unes construccions significatives que tenen una voluntat expressa d’embellir la ciutat. En un moment en que hi ha un creixement urbanístic[1], amb una certa empenta industrial, el propietaris d’algunes de les noves construccions opten per dignificar l’entorn.
Entre 1899 i 1920 el modernisme embelleix la vida social de la ciutat. Aquí he catalogat i analitzat l’arquitectura, però cal recordar que paral·lelament el modernisme va entrar en moltes altres disciplines, i en el cas d’Igualada concretament en les arts gràfiques.
Al començar aquest estudi he dit que parlar a Igualada del modernisme era parlar d’un estil que arriba a la vida privada de la gent que, com en molts altres indrets de Catalunya i també del món, va incidir en el dia a dia amb els objectes més quotidians.
Evidentment imprimir una invitació o comprar un bibelot era més assequible que construir un edifici. Si el món de les arts gràfiques i l’interiorisme entra en pràcticament tot els racons socials de la ciutat, l’arquitectura queda reservada a la burgesia que, en el cas d’Igualada, no propiciarà edificis molt espectaculars i trencadors, sinó més aviat pausats i conservadors, on per mitjà d’una decoració, moltes vegades sobreposada, adquireixen l’adscripció a un moviment i els fa més visibles en l’entorn.
Tampoc es d’estranyar, que una burgesia conservadora com la igualadina, se senti més atreta per les idees historicistes i neogòtiques, que es deriven de l’arquitectura de Josep Puig i Cadafalch, que de la innovació que podia suposar un Antoni Gaudí i Cornet o un Josep Maria Jujol i Gibert. Es curiós però que mentre els edificis mostren una seriositat en les façanes, quan hi ha decoracions interiors, la majoria de vegades, són del més pur estil Art Noveau amb tota l’eufòria i color.
Aquesta burgesia, com hem vist, segons l’època que estudiem, propicia unes construccions seguint models i funcionalitats distintes. En el primer període són molt més decoratius, mentre en el segon període són molt més estructurals. Del relleu, la rajola i l’esgrafiat, al parament blanc de les façanes amb les filigranes de totxo.
Estilísticament el modernisme començarà a Igualada amb deu[2] anys de diferència al moviment a Barcelona. Manté un cert paral·lelisme encara que no molt evident i sempre retardat del que s’està fent a la capital de Catalunya. Socialment cada període estudiat respon a un tipus de burgesia determinat, en el primer període, comerciants i professions liberals, mentre que en el segon hi haurà un predomini dels adobers. Es curiós que mentre en el primer període els edificis més sumptuosos són habitatges, en el segon període són industrials, resultat del canvi de mentalitat que al llarg d’aquests vint anys es produeix en la burgesia de la ciutat. Una burgesia que necessitava “l’art dels arquitectes modernistes, ja que tenien la seguretat que una bona arquitectura és un símbol l’estàndard social”[3].
[1] Igualada passa del 1830 al 1920 de 7.731 habitants a 12.512. Josep Maria Torras i Ribé, Igualada, Dins l’obra Història de l’Anoia, Edicions Selectes, Manresa 1968 Volum I.
[2] Dic deu anys considerant l’any de sortida de l’etapa central del moviment modernista dins la divisió temporal que en fa Oriol Bohigas en el llibre Reseña y catàlogo de la arquitectura modernista. Editorial Lumen. Barcelona, 1973. p. 237. On estableix bàsicament un període previ que va del 1880 al 1885 i un de central que va del 1888 al 1914. En aquest últim any situa el període de decadència. Alexandre Cirici i Pellicer en Les arts decoratives. Dins “L’art Català contemporani” Enric Jardí (Direcció). Edicions 62. Barcelona 1975, p. 89. Situa en el 1918 l’any de decadència del modernisme.
[3] Oriol Bohigas, Reseña y catàlogo de la arquitectura modernista. Editorial Lumen. Barcelona, 1973. p. 242.