CAL SABATÉ[1] – Carrer del Sol, 24/Plaça de Joan Mercader
| Any de la construcció: 1912 – Any de la primera ampliació: 1913 – Any de la segona ampliació: 1919 (veure plànols) – Any de la primera reforma: 1976 – Any de la segona reforma: 1987 |
| Tipus d’edifici: Industrial – Adoberia |
| Propietari que fa la construcció, la primera i la segona ampliació: Carme Ferreny i Sabaté vídua de Josep Sabaté – Propietari que fa la primera reforma, 1976: Joan Seuba i Carreras [2] –Propietari que fa la segona reforma, 1987: Josep Morera i Serarols [3]. |
| Arquitecte que projecta la construcció i les dues primeres ampliacions: Josep Ros i Ros [4] – Perit Industrial que fa la primera reforma, 1976: Pere Carles i Freixas [5] – Arquitecte que fa la segona reforma, 1987: Joan Subirana i Vila [6]. |
| Edifici inclòs el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic /Catàleg de la Ciutat d’Igualada |
Història
Aquest edifici, dins el període estudiat, té tres fases de construcció. La primera de l’any 1912, és la que correspon a la façana del carrer del Sol cantonada amb la baixada de Sant Nicolau. L’any 1913 es construeix una porta de carruatges en la mateixa baixada de Sant Nicolau i l’any 1919 l’ampliació del carrer del Sol. Tot els projectes estan signats pel mateix arquitecte: Josep Ros i Ros. Ja en el segle XX es van modificar algunes obertures de la planta baixa per convertir-les en porta d’accés, una al carrer del Sol, que no respecta l’estil de l’edifici i l’altre a la cantonada amb la baixada de Sant Nicolau que sí es va adaptar a l’estil de l’edifici.
Descripció
Edifici situat en la cantonada de la baixada de Sant Nicolau amb el carrer del Sol. Aquesta part de l’edifici (1912) té planta i dos pisos, mestre que la resta, que es troba al carrer del Sol (1919), té solament planta i un pis. El conjunt en general presenta una forma acastellada reforçada pel coronament de la construcció. Totes les obertures així com la barana de l’acabament de l’edifici són fetes de totxo, mentre que la resta de la façana és revocada i pintada amb un color grogós
La façana de la baixada de Sant Nicolau consta de cinc mòduls idèntics. A la planta baixa hi ha una finestra amb arc escarser partit, dividit en tres parts per una pilastra de totxo. Sobre d’aquets hi ha dos finestrals allargats en paral·lel acabats amb arc deprimit còncau. En el segon pis hi ha un conjunt de tres finestrals, també allargats, que acaben amb una llinda esglaonada en cada llum. El conjunt dels finestrals del primer i segon pis estan unificats per un arc de mig punt que allarga els seus brancals fins l’alçada del forjat de la planta baixa.
Les finestres de la planta de carrer tenen uns salmers de pedra, exageradament pronunciats, amb unes ondulacions còncaus en el punt de d’intersecció de l’arc amb el brancal [7].
Cada un d’aquests conjunts està dividit per una franja de totxo, que marquen les diferents parts de la façana. Els forjats són ressaltats exteriorment també per una tirada de totxo, que a l’alçada dels arcs de mig punt uneixen els cinc trams d’obertures.
La façana del carrer del Sol té dues parts, una més alta que correspon a la primera fase de la construcció de l’any 1912, i una més baixa que és l’ampliació de l’any 1919. La part més alta té quatre eixos que d’obertures, tres de la mateixa amplada i que tenen el mateix esquema constructiu, i un més ampla amb un esquema similar al que hem vist a la façana de la baixada de Sant Nicolau. En els tres mòduls que repeteixen esquema, hi tenim a la planta baixa una finestra amb un arc escarser, que també té uns grans salmers de pedra; al primer pis hi ha una finestra allargada amb un arc deprimit còncau i al tercer pis, l’obertura està resolta amb una llinda esglaonada molt ampla en la seva part central.
La part més ampla és on hi ha l’entrada a l’edifici. En els brancals de la porta d’accés, hi trobem una columna de capitell i base llisa, que aguanten un arc escarser amb el mateix tipus de salmers de la resta edifici. Tant en el primer com en el segon pis, les obertures són allargassades i dividides en tres llums. Les del primer pis amb un arc deprimit còncau, mentre que la segon pis acaben amb una estructura de llinda esglaonada.
En el coronament de l’edifici trobem una gelosia de formes allargades a mode d’espitlleres.
La resta de l’edifici té planta i un sol pis. Segueix l’esquema de la resta de la construcció amb les mateixes solucions arquitectòniques i decoratives. En el primer pis totes les obertures, allargassades, estan resoltes amb llinda, rebaixada en la part central i amb els angles arrodonits. A la planta de carrer, les finestres i les portes, segueixen el model general d’arcescarser amb grans salmers [8]. En aquesta part la construcció està coronada per uns merlets que són els finals de les franges verticals que unifiquen, i en segons quins casos emparellen les obertures.
Cal remarcar també les reixes de les finestres de la planta baixa, així com el pescant.
A destacar: La utilització del totxo aprofitant al màxim les seves possibilitats expressives [9].
Valoració: La importància d’aquesta construcció rau en el fet de concebre un edifici industrial com una edificació sumptuosa, fet molt insòlit en el panorama industrial de la ciutat fins aquell moment, això el fa referencial en el conjunt d’edificacions modernistes a Igualada.
Per veure més fotografies ► Cal Sabaté (Fotografies)
Passar a ►fitxa 42
Tornar a ⏎ 2.2. Catàleg, fitxes tècniques i descripció
[1] Aquesta adoberia també se la coneixia amb el nom de la “Catedral dels blanquers”.
[2] Font: Ajuntament d’Igualada/Departament d’Urbanisme.
[3] Font: Ajuntament d’Igualada/Departament d’Urbanisme.
[4] ACAN – AMI Experdient d’Obres 16/1912; ACAN – AMI Expedient d’Obres 13/1913; ACAN – AMI Expedient d’Obres 211/1919.
[5] Font: Ajuntament d’Igualada/Departament d’Urbanisme.
[6] Font: Ajuntament d’Igualada/Departament d’Urbanisme.
[7] La finestra que està més a prop del carrer del Sol s’ha reconvertit amb una portal (1987).
[8] En aquesta part s’hi va fer la intervenció en una de les portes que va anular la construcció modernista.
[9] Oriol Bohigas en el llibre “Reseña y catalogo de la arquitectura modernista” Editorial Lumen, Barcelona 1974, p. 124-125 i 128, parla del totxisme deslligant-lo de la influència “neomudéjar” que és desenvolupa a Madrid. Aquest intent d’allunyament és reafirmat pel mateix autor en l’estudi de Domènech i Muntaner. En el llibre “ Lluís Domènech i Montaner en el 50 é aniversari de la seva mort”, Lluís Carulla Nadal 1973, afirma que “la distinció era absolutament intencionada respecta als castellans” (p. 25). Per tant, aquesta manera de construir amb totxo (dita totxisme) no tindrà una connexió tant amb el neomudèjar (tal com Ràfols deia en el “Modernismo y Modernistas”) sinó més en les tradicions constructives catalanes.
Bibliografia
-Anoia, L’, Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya–Departament de Cultura. Barcelona, 1997
-Castillo Álvarez-Cedrón, María Dolores del, Cent obres modernistes d’Igualada. Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Ajuntament d’Igualada. Igualada, 2000
-Dalmau, Antoni, M. Teresa Miret, Mata Vives, Els carrers i les places d’Igualada – Nomenclàtor i història. Revista d’Igualada. Igualada 2020
-Lacuesta, Raquel-Xavier González Toran-Lluis Casals, Modernisme a l’entorn de Barcelona, arquitectura i paisatge. Diputació de Barcelona-Xarxa de municipis. Barcelona, 2006
-Llacuna i Ortínez, Pau, L’Arquitectura modernista a Igualada. Miscellanea Aqualatensia /3. CECI. Igualada, 1983
-Llacuna i Ortínez, Pau, Itineraris per Igualada-El nucli antic i el Rec, Volum 1, Ajuntament d’Igualada. Òmnium cultural. Igualada, 199
-Pujadas, Anna, La decoració en els edificis modernistes catalans i els tractats d’arquitectura. «Locus Amaenus» núm 4. Barcelona 1998-1999