L’arquitectura modernista a Igualada, com ja s’ha dit, va del 1899 al 1920, amb dos períodes, un del 1898 al 1910, i l’altre del 1911 al 1920.
Estilísticament, aquest dos períodesresponen a dues maneres d’entendre les arts industrials decoratives aplicades a la façana i socialment a dues burgesies distintes. El primer període té com a promotors els professionals liberals i els comerciants, mentre que en el segon són principalment els industrials adobers. Aquests dos tipus de promotors encarregaran edificis diferents, tant en les tipologies com en les decoracions. Mentre que en el primer període pràcticament tot són edificis d’habitatges, en el segon període ja hi ha més edificis industrials; mentre que en el primer període hi ha una gran profusió de decoració, en el segon predomina la façana llisa.
Si apliquem la divisió que Oriol Bohigas fa de l’arquitectura modernista[1], expressionisme/Gaudí – racionalisme/Domènech i Montaner, Igualada encaixa més en el corrent racionalista, ja que en tots els edificis que s’estudien, esmentarem més els autors i els exemples del corrent racionalista que de l’expressionista. Per tant, l’arquitectura modernista en l’àmbit local, sobretot pel que fa al primer període, està influïda per les idees de John Ruskin del llibre Les set làmpades de l’arquitectura.[2] L’arquitecte que té una influència més clara en tot el modernisme igualadí és Josep Puig i Cadafalch.
En estudiar el modernisme igualadí, ens adonem que les construccions s’analitzen i es valoren per la seva façana. Aquest fet ens evidencia la utilització que el propietari fa de l’arquitectura, que l’empra com a element de prestigi social. «En certa manera es pot parlar d’una arquitectura reduïda als paraments de les façanes que, si bé es queda al marge de les consideracions espaials que venen a definir l’arquitectura, té un valor estilístic important i acusa una intervenció amb arrels sociològiques òbvies. Així, els elements d’una façana considerada com un monumental grafisme es presenta també com una de les característiques de l’estil»[3]. Aquest modernisme que alguns autors anomenen manierista[4] serà el que, en l’ambient local, obté més força sobretot en el primer període (1899-1910) on, com en les obres de Puig i Cadafalch, l’ornamentació no sols és un signe estilístic sinó un element fonamental en el concepte i la composició de l’edifici[5].
En el segon període (1911-1920), l’arquitectura local elabora unes construccions més simples i pròpies dels nous corrents arquitectònics, amb una serenitat formal en què els elements decoratius són a la vegada els funcionals. Ens trobem davant unes construccions amb pocs elements decoratius. El totxo, les façanes blanques, la ceràmica verda, agafen cos en el predomini estilístic. Les múltiples versions compositives, sobretot del totxo, deixaran una petja important en l’arquitectura local, que es perllongarà més enllà del període modernista.
Passar a ►1.3. Edificis que marquen un estil
[1] Oriol Bohigas. Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, p. 179-204. Barcelona: Lumen, 1974.
[2] Jhon Ruskin. Las siete lámparas de la Arquitectura”. Valladolid:Maxtor, 2015.
[3] Oriol Bohigas. Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, p. 253.Barcelona: Lumen, 1974. (La traducció és nostra).
[4] Carlos Flores. «El modernismo catalán». A: Leonardo Benevolo. Historia de la arquitectura moderna.Barcelona: Gustavo Gili, 1974.
[5] Oriol Bohigas. «Josep Puig i Cadalfach, un modernista diferent». A: Francesc Fontbona (direcció) El modernisme. A l’entorn a l’arquitectura, vol. 2, p. 96.Barcelona: L’Isard, 2002.