La primera conclusió que es pot treure de l’anàlisi dels impresos que configuren aquest estudi, és que els exemplars descrits tenen un nivell similar a les construccions o als interiorismes, és a dir no són ni extraordinaris ni punters, segueixen les característiques generals de l’estil, i responen a la funcionalitat que la societat igualadina demanava en aquell moment.
Les arts gràfiques a Igualada s’alimenten de les influències que arribaran per mitjà de catàlegs i revistes i de les col·laboracions d’artistes, que en una situació de mediocritat, destacaran en el conjunt dels impresos igualadins.
En el primer grup, hi han dues foneries, la Neufville fundada a Frankfurt, tot i que tenia seu a Barcelona, i que estava lligada a la Impremta Abadal i la Paolo Albé & Figlio de Milà lligada a la Impremta Poncell.
La segona línia d’influència és la que aporten el artistes forans per mitjà de les seves il·lustracions en els impresos d’àmbit local. En aquest grup també hi trobem a Gaspar Camps, pintor igualadí, que tot i desenvolupar la seva carrera artística fora de la ciutat, sempre hi va tenir connexions. Com ja he dit al parlar dels dibuixants i il·lustradors, els artistes que intervenen a Igualada provenen de l’entorn del Cercle Artístic de Sant Lluc, el sector més conservador del modernisme català.
Estilísticament en una primera època l’activitat se centre principalment en l’ús de la tipografia, amb la Grotesca Fantasía com a tipus més popular i els tipus de caràcter gòtic per als impresos més especials. Més endavant ja hi han il·lustracions molt centrades en les capçaleres de publicacions periòdiques i la Història d’Igualada. Paral·lelament podem trobar els programes de Festa Major, anuncis, factures, etc.
Amb totes les publicacions i en tot el període estudiat, la temàtica és floral i quan es troben il·lustracions les figures sempre són femenines. La dona serà l’element decoratiu important i la seva utilització es troba en els impresos que cerquen una solvència. En resum la temàtica del modernisme gràfic igualadí està presidida per una decoració floral feta a partir de les orles. Segons on i com les trobem en els impresos marcarà les tendències, així segon la situació, parlarem de asimetria, simetria, elements centrats, eufòria o classicisme, etc. És la solució perquè l’imprès tingui aquelles característiques exigides que, sense aprofundir en formats o en altres elements compositius més estructurals, donaran al modernisme local un sentit decorativista la majoria de vegades superficial.
La segona conclusió és, doncs, aquest sentit decorativista que per un general tenen tots els impresos locals. Com diu Alexandre Cirici i Pellicer “La burgesia rica, que es voltava d’objectes modernistes assaboria el plaer de tastar quelcom, que en el fons li era una metzina. Uns és lliuraren a aquest vertigen apassionat, però d’altres volgueren convertir aquest quelcom en un instrument, dissimulant-ho en una operació castrada que anomenaren decorativisme, de la qual el modernisme va morir”[1].
[1] Alexandre Cirici Pellicer, El modernisme com a totalitat. Serra d’Or, Desembre 1970, p. 43