L’arquitectura que es pot considerar plenament modernista a Igualada comprèn un període que va del 1899 al 1920.[1] L’entrada de l’estil a la ciutat es fa amb un cert retard en relació amb el corrent modernista en general. Així, es pot veure com la primera data de la construcció d’un edifici modernista a Igualada coincideix amb el ple desenvolupament de l’estil a Barcelona,[2] i és pràcticament l’any en què s’acaba la casa Amatller (Josep Puig i Cadafalch), quan s’estava treballant en la façana del naixement de la Sagrada Família (Antoni Gaudí i Cornet), l’any que Lluís Domènech i Montaner és nomenat director de l’Escola d’Arquitectura (1900) i pràcticament coincideix amb la data de l’Exposició Universal de París (1900).[3]
Al llarg d’aquests vint-i-un anys, es comptabilitzen un total de seixanta-un edificis,[4] un resultat una mica escàs si mirem el nombre total d’edificacions d’aquests anys a la ciutat.[5]
Històricament, Igualada no és una ciutat rica en construccions notables abans del segle XIX. No es pot parlar d’edificis privats gòtics, ni renaixentistes, ni barrocs. Sí que hi ha algunes grans construccions del renaixement, com l’església de Santa Maria (Rafael Plansó 1617-1627) i el claustre del Escolapis (1612-1670), del barroc, la capella del Sant Crist (1702-1733), però pel que fa als edificis privats, si van existir construccions d’aquests estils, no han sobreviscut al pas del temps. Es conserven un parell de casals notables: l’actual seu del Consell Comarcal[6], molt modificat al llarg dels anys,[7] que va ser de la família Padró-Serrals, i Cal Rovira, un gran casal urbà, avui molt deteriorat, que té la seva entrada pel carrer Nou i la façana principal a la plaça de l’Ajuntament.
Hi havia edificis populars privats, que probablement eren del final del segle XVII o del segle XVIII. Presentaven una estructura de façana totalment asimètrica en la qual les finestres i els portals estaven distribuïts d’una forma lliure sempre segons la necessitats funcionals de l’edifici. Eren construccions molt simples i amb molt poca o cap decoració.[8]
Durant el segle XIX, comencem a trobar edificacions eclèctiques on s’insinua un cert interès per l’embelliment. D’aquesta època són un parell de construccions públiques d’estil neoclàssic: l’Ajuntament (Antoni Rovira i Trias, 1880-1883), i el Cementiri (Josep Bofarull, 1817-1819) –actualment anomenat Cementiri Vell–, i un parell d’edificis privats de Pau Riera i Galtés: Cal Puig de la Plaça (1877) i el Casino el Foment (1888). També són del segle XIX l’església de la Soledat (Modest Fossas i Pi – 1869) i el convent de les Escolàpies (Pau Riera i Galtés – 1878)[9], ambdos edificacions historicistes.
Segurament, en l’última fase d’aquesta evolució arquitectònica, hi té una influència la incorporació en la plantilla de l’Ajuntament d’un facultatiu d’obres i la regulació mitjançant les ordenances municipals[10] de les obres particulars. Unes de les primeres normes de regulació en l’edificació són les de 1760.[11] Aquestes normes no afectaven a totes les construccions sinó únicament als afegits que es volien construir sobre les muralles i molt concretament al que avui és la rambla de Sant Isidre.
Realment el que podríem anomenar les primeres ordenances de la ciutat daten del 1894.[12] Foren aprovades el 30 de juny de 1893, i són el resultat d’un procés iniciat l’any 1888 que tenia per objectiu dotar a Igualada d’unes normes per a la convivència ciutadana.[13]
En el Titulo Noveno, hi tenim els articles referents a Construcciones y reglas generales a que han de ajustarse. En aquest apartat, es desenvolupen una sèrie d’articles que afectaran la composició general dels edificis. Aquestes disposicions tindran uns matisos diferents si afecten les reformes o les noves construccions.
Pel que fa a les reformes, s’observen uns criteris academicistes de paral·lelisme i igualtat en les obertures que volen contribuir a l’embelliment de la ciutat. En les noves construccions, es parteix d’un articulat més ampli, tot donant total llibertat al propietari perquè adopti el tipus d’arquitectura que més li agradi; tot i això, l’articulat acaba dient: siempre que el proyecto no sea extravagante o ridículo.[14]
Si els elements singulars de l’arquitectura del modernisme definits per Alexandre Cirici i Pellicer són «naturalisme, mecanicisme, tendència a la corba, originalitat sense respecte a les normes o lleis teòriques, wagnerianisme i exotisme»,[15] podem afirmar que les ordenances igualadines es mostren restrictives pel que fa a les característiques del que va ser aquell estil. El modernisme local es veié afectat per aquest articulat, tot i que en alguns casos va trencar les normes establertes.
Passar a ► 1.2. Períodes i influències
[1] S’exclou d’aquest estudi el celler i molí d’oli de l’antic Sindicat de Vinyaters d’Igualada de Cèsar Martinell (1921) (no gaire representatiu de l’autor). «Cèsar Martinell és noucentista, encara que potser més per ideologia que pel mètode o estil de construir», com diu I. Solà Morales a Las construcciones agrarias en Cataluña. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes. Barcelona, 1976.
[2] Oriol Bohigas. Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Barcelona: Lumen, 1973.
[3] L’exposició del 1900 és la de la gran eclosió del modernisme. Oriol Bohigas. Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. p. 28-29. Barcelona: Lumen, 1973 i Alexandre Cirici Pellicer, El arte modernista catalán, p. 201-202. Barcelona: Aymà, 1951.
[4] Cal recordar que el Teatre de l’Ateneu es construeix dues vegades i l’edifici de l’Electra Igualadina té dues fases amb dos arquitectes diferents.
[5] Entre el 1900 i el 1920, en el registre, les obres privades sol·licitades a l’Ajuntament sumen un total de 2.815 (Font: ACAN-AMI).
[6] A l’actual plaça de Sant Miquel.
[7] La modificació més important es va fer en adaptar-se com a seu del Consell Comarcal l’any 1997.
[8] D’aquest edifici actualment quasi no en queda cap, hi ha constància gràfica a: Equip-5. «Núm. 9. Les cases setcentistes». Igualada, núm. 2506 (Igualada, 15 juliol 1978). El casc antic d’Igualada. Evolució arquitectònica i urbanística. Igualada: Ajuntament d’Igualada, 1978. També a ACAN. Fons Miserachs núm.196.
[9] El convent de les Josefines, estil neogòtic, és del 1915 i el seu arquitecte és Josep Pausas i Coll. ACAN-AMI. Expedient d’obres 21/1915
[10] A les Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Igualada en el Capítol XXII del Título Noveno es parla dels facultatius municipals i de les seves responsabilitats. Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Igualada, p. 107. Igualada:Ajuntament d’Igualada, Imprenta Abadal, 1894.
[11] ACAN. Llibres de registres 1755-1760 – Any 1760. p. 268.
[12] Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Igualada. Igualada: Ayuntamiento de Igualada, Imprenta Abadal, 1894.
[13] En els aspectes de regulació, hi podríem incloure la realització d’un plànol geomètric de la ciutat, que l’Ajuntament encarregà l’any 1846 a Sebastià Cabot, donant compliment així al Reial Decret de 25 de juliol 1846.
[14] Veure: «Annex 1 – Ordenances Municipals». Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Igualada, p. 77. Igualada:Ayuntamiento de Igualada, Imprenta Abadal, 1894.
[15] Alexandre Cirici i Pellicer. El arte modernista catalán, p. 76. Barcelona: Ayma,1951.