A finals de segle XIX Igualada experimenta una forta caiguda demogràfica. Hi va tenir molt a veure, el retrocés de la indústria cotonera i l’aïllament ferroviari. Aquesta situació deixa molt afeblida la societat igualadina[1].
En el tombant de segle s’albira una recuperació amb un increment de la població progressiu passant de 10.575 habitants l’any 1900 a 15.490 l’any 1936. Tot i l’epidèmia del grip del 1918, la ciutat té aquest progressiu augment, que troba en la guerra europea una excel·lent ocasió per a revifar-se, molt especialment en la industria de les pells[2].
Aquest ressorgiment repercuteix a la ciutat en projectes de millorament; el servei d’aigua a domicili, la construcció del mercat cobert i de l’escorxador, un servei de clavegueram, l’inici del projecte per tenir una xarxa servei d’electricitat, la creació de la xarxa telefònica i el primer reglament per servei d’higiene especial i vigilància de la prostitució que va ser un dels primers de tot l’Estat. D’aquest començament de segle és la inauguració de la primera sucursal a Catalunya de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
Durant tot aquest període la vida associativa igualadina té força activitat. La creació d’associacions de caire més cívic –moltes vegades dirigides també per l’església- junt amb la vida religiosa local, omplen de contingut la quotidianitat. En conseqüència es produeixen un nombre considerable d’elements gràfics que serveixen per anunciar, convidar, recordar, etc. els actes programats.
L’entitat amb més activitat és sens dubte l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera[3]. Fundada l’any 1863 tenia com objectiu crear un centre de formació cultural i professional, amb el desig de posar la cultura a l’abast de tothom[4]. Amb alts i baixos continua la seva activitat fins avui.
L’any 1882 es va crear el Centre Catòlic d’Obrers, una entitat recreativa que sorgeix com alternativa a l’Ateneu Igualadí[5]. Aquesta entitat va tenir diverses escissions que van crear noves entitats. La més notable va ser el Centre Moral i Instructiu de Sant Josep l’any 1902. Uns anys més tard, el centre moral es va tornar a fusionar al Centre Catòlic d’Obrers. Aquesta es va integrar en l’Acció Catòlica passats els anys quaranta del segle XX.
L’altre gran entitat igualadina és el Cercle Mercantil Industrial i Agrícola creada l’any 1899 i existent encara avui[6]. Des de la seva fundació és un espai de trobada de la burgesia igualadina[7].
Totes aquetes entitats, i d’altres de caire més polític com el Centre Tradicionalista o la Bandera Negra, el per tal de poder exercir la seves activitats amb els associats tenien: cafè, teatre, sales per a activitats i jardí. La més gran i amb més dependències va ser l’Ateneu, que va acollir les principals activitats socials de la ciutat en aquesta època.
El modernisme va impregnar els elements gràfics utilitzats per la societat igualadina, tant en el dia a dia de la vida associativa com també la vida quotidiana i familiar. Així, ja fos per la voluntat del impressor o del client, trobem trets modernistes en tot tipus d’imprès tant de tipus institucional com comercial o privat.
Calendaris, cartells, diplomes escolars, etiquetes comercials, papers de factures, invitacions, programes, recordatoris, publicacions, etc. Tot un ampli ventalls d’elements gràfics del conjunt d’entitats, institucions, empreses i privats de la Igualada d’aquella època.
Es pot afirmar que el modernisme, arriba a la seva més plena popularitat amb aquest elements gràfics que el ciutadà utilitza en la quotidianitat.
He catalogat material d’un total de 62 entitats i l’Ajuntament, 57 empreses, i material de 29 particulars. També cal dir que el material imprès relatiu a la celebració més important que es va fer en aquest període, la commemoració de la batalla del Bruc: Igualada Centenari de la Jornada del Bruch 1908 té característiques modernistes.
De l’entitat que tenim més exemplars és de l’Ateneu Igualadí. L’ampli recull impresos que he pogut localitzar d’aquesta entitat respon a la política que tenia de conservar tot el que produïa en un arxiu que s’ha conservat fins els nostres dies[8].
De la resta d’entitats s’han conservat exemplars que cal buscar-los, la seva majoria, en els fons patrimonials.
De totes maneres, es pot dir que pràcticament totes les entitats igualadines, fossin polítiques, socials, culturals o religioses, en aquest període estudiat, tenen algun que altre element gràfic amb característiques modernistes.
Pel que fa a les empreses, la majoria d’elements que he pogut catalogar són factures o fulls de comanda, alguns amb disseny propis però la majoria són adaptacions de mostraris de catàleg. També un apartat important és el de les etiquetes, sobretot pel que fa a les indústries cotoneres. És curiós que si mirem en global el modernisme a Igualada comprovem que pel que fa a l’arquitectura són els adobers els que més utilitzen l’estil, en canvi en les arts gràfiques són els cotoners.
En els particulars els exemplars modernistes són el reflex de les celebracions extraordinàries: participacions, recordatoris, menús de casaments, targes, etc. Excepte en ocasions molt comptades, la majoria són exemplars triats per catàleg, amb espais en blanc per personalitzar-los. En el cas dels recordatoris de primera comunió, són estampes d’influència francesa que s’imprimien pel revers. Els recordatoris de defunció acostumaven a ser díptics que s’imprimien en la part interior.
El exemplars dissenyats expressament, per esdeveniments familiars extraordinaris, utilitzen decoracions i caràcters gòtics. Com ja he dit, els tipus gòtics s’utilitzaven per ressaltar categoria.
Passar a ► 3.2. Recorregut pels elements gràfics més destacats del modernisme igualadí
[1] Veure: Josep M. Torras i Ribé, Igualada. Dins l’obra Història de l’Anoia – Volum I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, 1988.
[2] Joan Mercader, La Ciutat d’Igualada. Editorial Barcino, Barcelona, 1953, p. 82
[3] Veure: Salvador Riba i Gumà, L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera 1863-1936. Ateneu Igualadí, Igualada, 1988
[4] Antoni Dalmau, M. Teresa Miret, Marta Vives, Els carres i les places d’Igualada-Nomenclator i història. Revista d’Igualada, Igualada, 2020, p.441
[5] Antoni Dalmau, M. Teresa Miret, Marta Vives, Els carres i les places d’Igualada-Nomenclator i història. Revista d’Igualada, Igualada, 2020, p.151
[6] Veure: M. Teresa Miret i Solé, Cercle Mercantil Industrial i Agrícola. Cercle Mercantil, Igualada, 1997
[7] Antoni Dalmau, M. Teresa Miret, Marta Vives, Els carres i les places d’Igualada-Nomenclator i història. Revista d’Igualada, Igualada, 2020, p.110
[8] Cal dir que els fons més amplis de l’Ateneu es troben en el BCI, provinents del CECI, que els tenia com a conseqüència de la confiscació de l’entitat després de la guerra, l’any 1939. Els fons que encara conserva l’entitat, tot i les reiterades peticions, no els vaig poder consultar.