La ciutat d’Igualada neix d’una cruïlla de camins: un, que unia Barcelona amb Lleida i que avui és l’autovia A-2; i l’altre, que unia la Catalunya Nova amb la Vella i que avui seria la C-37. El punt d’unió d’aquests dos camins era l’actual plaça de Pius XII.
Al voltant d’aquesta cruïlla de camins, creix el que es coneix com a nucli antic, que es configura definitivament en el segle XIV amb la construcció de les terceres muralles. En el segle XVIII la vila surt del clos emmurallat i comença el que es podria anomenar l’eixample. El camí, que en aquell moment ja era la carretera de Barcelona a Madrid, s’havia desplaçat fora el nucli antic, configurant les actuals rambles. És al llarg d’aquest eix on es construeix la ciutat nova.
L’any 1834, hi ha el primer intent d’ordenació urbanística amb el pla anomenat de Pere Serra, que crea el que avui és el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer, situat al límit del terme que en aquells temps tenia Igualada. Un anys més tard, el 1847, seguint una Reial Ordre, Sebastià Cabot fa un pla d’eixample que preveu un creixement de la ciutat en dues direccions: una, cap el nord fins el límit del terme; i l’altra, cap el sud fins el riu.
La ciutat, en aquest moment, queda distribuïda en tres franges de funcionalitat. En el centre, nucli antic i els nous carrers (avui rambles i Soledat), hi ha bàsicament els habitatges i el comerç. A la zona nord, entre les rambles i el Passeig, s’hi va instal·lar la indústria cotonera, i a la zona sud, al Rec, hi ha la indústria adobera. Tot i que en general és així, es pot trobar alguna indústria cotonera a la zona sud, però no indústries adoberes fora del Rec: la necessitat d’aigua obliga els adobers a situar-se en aquesta part de la ciutat.
És en aquest marc urbanístic i respectant les franges funcionals on es construeixen els edificis modernistes. Així, en el primer període del modernisme igualadí, s’edifica sobre la xarxa de carrers i parcel·lació del nucli antic i també al llarg de les rambles i de la Soledat, ja que la majoria de construccions són habitatges. L’únic edifici industrial privat, d’aquesta època, és a la zona del passeig, Cal Baliu (1907). També l’Escorxador (1903) se situa en un extrem de la ciutat, a les anomenades forasteries de Sant Agustí.
En el segon període, la ubicació de les construccions segueix el mateix patró. Els edificis industrials, molt més nombrosos, se situen als extrems, mentre que els habitatges segueixen en el nucli antic i els seus voltants. També en aquest segon període hi ha edificacions que arriben a la zona del passeig, com Cal Borrasset i Cal Poncell (1917), ambdós edificis mixtos (indústria i habitatge a la vegada).
Resumint, podem dir que el modernisme a Igualada no és un producte de l’eixamplament urbanístic, sinó que s’edifica majoritàriament sobre la trama de la ciutat preexistent i s’amplia en algunes casos cap a les noves zones.